The platters (Only you + the great pretender)

 

The Platters

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Herb Reed va donar el nom de The Platters a aquest grup.^[1]

The Platters es va formar a Los Angeles l'any 1953 i inicialment estaven dirigits per Ralph Bass. El grup original era format per(Alex Hodge, Cornell Gunter, David Lynch, Joe Jefferson, Gaynel Hodge i Herb Reed i van contractar amb Federal Records, però no van tenir gaire èxit fins a contractar el compositor Buck Ram, amb ell enregistraren la cançó Only You (And You Alone), originàriament escrita per Ram per als Ink Spots.^[2]

A Only you li seguí The Great Pretender, que va ser el seu primer hit als Estats Units, Freddie Mercury amb Queen en va fer una coneguda versió.

Altres èxits van ser les cançons com I'm Sorry (#11) i He's Mine (#23) el 1957, Enchanted (#12) el 1959, i The Magic Touch (#4) el 1956

The Platters també diferien d'altres grups musicals perquè Ram havia incorporat (registrar la corporació com a persona jurídica) el grup i perquè cada membre rebia una part del 20% dels beneficis.

El grup passà al Rock and Roll Hall of Fame el 1990.

(Versió de Freddie mercury)

MIchael Jackson

 Michael Joseph Jackson (Gary, Indiana, 29 d'agost de 1958 - Los Angeles, 25 de juny de 2009)^[1] fou un cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic en general de música pop estatunidenc, així com filantrop.^[2][3][4] Conegut com el «rei del pop»,^[5][6] les seves contribucions a la música, el ball i la moda, a més a més de la seva coneguda vida pública, en feren una figura destacada de la cultura popular durant pràcticament quatre dècades

ESTIL:

Pop 

Be My Baby (Phil Spector / Ronettes)

Harvey Philip Spector, més conegut com a Phil Spector (26 de desembre del 1939 - 17 de gener de 2021^[1]) fou un músic i productor estatunidenc, conegut sobretot per la seva tècnica d'orquestració, el "mur de so" (wall of sound), consistent a gravar múltiples pistes d'acompanyament, superposant-les fins a crear un so compacte i aclaparador.

La tècnica de Spector ha tingut una gran influència sobre altres músics que han experimentat amb l'estudi com a instrument musical, com els Beatles(que el van cridar per a fer-se càrrec dels enregistraments de Let It Be) o Brian Wilson.

INSTRUMENTS:

Veu, veus, piano, bateria, baix elèctric, secció de corda fregada.

ESTIL:

Pop 

Esta Tarde Vi LLOVER (Armando Manzanero)

  Armando Manzanero Canché (Mérida, 7 de desembre de 1934 – Ciutat de Mèxic, 28 de desembre de 2020) fou un músic, actor i compositor mexicà. Va escriure més de 400 cançons, de las quals més de 50 han tingut repercussió arreu del món. Va participar en gran quantitat de programes de ràdio i televisió; ha gravat més de 30 discs i musicalitzant moltes pel·lícules.

Entre les seves cançons més populars hi ha Esta tarde vi llover, Somos novios, Contigo aprendí, Adoro, ^[1] Por debajo de la mesa, Voy a apagar la luz o Felicidad.

 

INSTRUMENTS:

Veu, veus, piano, bateria, baix elèctric, secció de corda fregada.

ESTIL:

Bolero

George Michael

Georgios Kyriacos Panayiotou (Londres, 25 de juny de 1963 - 25 de desembre de 2016^[1]) conegut artísticament amb el nom de George Michael, guanyador dues vegades dels premis Grammy, va ser un cantant i compositor anglès d'ascendència grega, que començà la seva carrera amb el duet Wham!, i també com a músic influenciat pel pop i el soul. El seu primer àlbum de l'any 1987, Faith, fou un dels àlbums més venuts de la història, i el primer àlbum que aconseguí sis singles al top 5 als Estats Units. Els quatre àlbums en solitari van assolir el #1 a les llistes del Regne Unit i han esdevingut grans èxits internacionals. Aquest èxit va fer que George Michael fos l'artista més escoltat a la ràdio britànica durant les darreres dues dècades.^[2] El 1996 va gravar la cançó Jesus to a child, dedicada al seu amant brasiler Anselmo Fellepa. 

INSTRUMENTS:

Diversos

ESTIL:

Pop

JAMES MORRISON (Virtuós del Jazz)

 James Lloyd Morrison és un músic australià de jazz. Tot i que el seu principal instrument és la trompeta, també actua amb el trombó, tuba, eufoni, flugelhorn, saxo, clarinet, contrabaix, guitarra i piano. Un virtuós del Jazz que segur el gaudireu molt!

 

INSTRUMENTS:

Flugehorn, trombó, piano, bateria i contrabaix

ESTIL:

Jazz

Carmen (de Bizet)

El Concert núm. 1 en re menor per a piano i orquestra, op. 15, de Johannes Brahms, va ser compost entre 1854 i 1858. Brahms fou el solista el dia de l'estrena que fou dirigida per Joseph Joachim a Hannover, el 22 de gener de 1859.

Brahms, acabava de complir 20 anys quan per primera vegada li mostrà algunes de llurs composicions a Robert Schumann. Aquest se sentí tan impressionat que sortí del seu retir com a crític musical per escriure un article especial per lloança de Brahms. En la seva critica profetitzava que el jove compositor "Revelaria llur traça no amb el desenvolupament gradual, sinó que brotaria com una font, així com sorgí Minerva, completament armada, del cap de Júpiter... si ell enfonsa la seva vara màgica en el lloc en què els poders de les masses corals i orquestrals li presten llur força, llavors apareixeran davant nostre, nous i meravellosos indicis dels secrets del món espiritual".

Això era una gran alabança per a un compositor jove que no havia escrit només que música de cambra i algunes obres per a piano. De sobte Brahms es trobà empès davant el món musical, havent de mantenir una reputació. Sentí que tenia l'obligació d'intentar compondre una simfonia, i així ho va escriure a en Schumann el gener de 1854: "El passat estiu, he estat ensinistrant la meva mà en una simfonia i inclòs he orquestrat el primer moviment i compost el segon i el tercer".

El mes següent, Schumann, que patia malaltia mental, es llençà al Rin. Fou rescatat, però hagué de passar els dos anys i mig següents de la seva vida en un manicomi. Brahms restà desolat. Es mudà a la casa de Schumann per tractar d'ajudar a la Clara Schumann i els seus fills. Desenvolupà un profund sentiment envers Clara, de la que s'enamorà, però la qual al mateix temps representava per a ell una figura maternal. Continuà treballant en llur simfonia i feu retrat musical de Clara en el moviment lent.

Brahms rebé ajuda del seu amic Julius Grimm per l'orquestració. Malgrat tot. El compositor no estava satisfet. Sentia que encara no estava preparat per a intentar una forma tan monumental com la simfonia. La seva vertadera primera simfonia no hauria de restar acabada fins 22 anys més tard. Modificà la simfonia inicial i parcialment acabada i la convertí en una sonata per a dos pianos, que interpretà amb Clara. També se l'escoltà juntament amb Julius Grimm. Però encara no en restava satisfet. Grimm li suggerí combinar llurs dues idees i fer un concert per a piano. La idea semblava possible i el compositor es posà a treballar novament en la revisió. Tornà a escriure els primers dos moviments per a piano i orquestra, però substituí el tercer moviment amb un nou final. El moviment rebutjat finalment es convertí en el cor de "Vegeu tota la carn" del Rèquiem Alemany.

Vers la primavera de 1858 restava quasi llest. Brahms va tenir oportunitat provar-lo en un assaig. Introduí d'altres modificacions. Seguia sense estar totalment conforme i dubtà en presentar-lo al públic, però finalment es decidí a seguir endavant amb dues presentacions programades pel gener de 1859. en l'estrena, dirigit per Joseph Joachim, l'audiència escoltà amb educació, però amb poca comprensió, o apreciació. Cinc dies més tard Brahms l'executà a Leipzig i va escriure a en Joachim envers aquest fracàs.

S'han dat diverses raons per aquesta freda rebuda. L'obra era massa agosarada i apassionada per als conservadors i, tanmateix, no tenia el suficient colorit pel gust dels radicals. La part del piano tenia molt menys virtuosisme del que esperava el públic. La peça era excepcionalment llarga per un concert. Part de l'orquestració era força feixuga, com el cas del principi, on la modesta orquestració sembla massa insubstancial per les passions que expressa.

Malgrat tot, finalment l'obra es guanyà l'aprovació i l'entusiasme del públic. Actualment és molt popular entre les distintes audiències, encara que potser menys que el Segon Concert. Comprenem llurs excessos i la seva ocasional manca de gràcia com productes de la inexperiència d'un jove compositor.

Es pot afirmar que l'emocionalitat del concert és el seu tret més interessant, perquè va ser l'últim treball de l'etapa primerenca i apassionada de Brahms. Mai més va permetre que el seu esperit romàntic s'expressa amb tanta llibertat. Després d'aquest concert començà a explorar les moderacions del classicisme, que aprengué mitjançant el curós estudi dels treballs de Beethoven, Mozart i altres, però el Concert núm.. 1 en la seva totalitat fa molt pocs intents de frenar llurs emocions.

INSTRUMENTS:

Orquestra i Piano

ESTIL:

Música Clàssica (Romanticisme)

Compositor:

Brahms