El Concert núm. 1 en re menor per a piano i orquestra, op. 15, de Johannes Brahms, va ser compost entre 1854 i 1858. Brahms fou el solista el dia de l'estrena que fou dirigida per Joseph Joachim a Hannover, el 22 de gener de 1859.
Brahms, acabava de complir 20 anys quan per primera vegada li mostrà algunes de llurs composicions a Robert Schumann. Aquest se sentí tan impressionat que sortí del seu retir com a crític musical per escriure un article especial per lloança de Brahms. En la seva critica profetitzava que el jove compositor "Revelaria llur traça no amb el desenvolupament gradual, sinó que brotaria com una font, així com sorgí Minerva, completament armada, del cap de Júpiter... si ell enfonsa la seva vara màgica en el lloc en què els poders de les masses corals i orquestrals li presten llur força, llavors apareixeran davant nostre, nous i meravellosos indicis dels secrets del món espiritual".
Això era una gran alabança per a un compositor jove que no havia escrit només que música de cambra i algunes obres per a piano. De sobte Brahms es trobà empès davant el món musical, havent de mantenir una reputació. Sentí que tenia l'obligació d'intentar compondre una simfonia, i així ho va escriure a en Schumann el gener de 1854: "El passat estiu, he estat ensinistrant la meva mà en una simfonia i inclòs he orquestrat el primer moviment i compost el segon i el tercer".
El mes següent, Schumann, que patia malaltia mental, es llençà al Rin. Fou rescatat, però hagué de passar els dos anys i mig següents de la seva vida en un manicomi. Brahms restà desolat. Es mudà a la casa de Schumann per tractar d'ajudar a la Clara Schumann i els seus fills. Desenvolupà un profund sentiment envers Clara, de la que s'enamorà, però la qual al mateix temps representava per a ell una figura maternal. Continuà treballant en llur simfonia i feu retrat musical de Clara en el moviment lent.
Brahms rebé ajuda del seu amic Julius Grimm per l'orquestració. Malgrat tot. El compositor no estava satisfet. Sentia que encara no estava preparat per a intentar una forma tan monumental com la simfonia. La seva vertadera primera simfonia no hauria de restar acabada fins 22 anys més tard. Modificà la simfonia inicial i parcialment acabada i la convertí en una sonata per a dos pianos, que interpretà amb Clara. També se l'escoltà juntament amb Julius Grimm. Però encara no en restava satisfet. Grimm li suggerí combinar llurs dues idees i fer un concert per a piano. La idea semblava possible i el compositor es posà a treballar novament en la revisió. Tornà a escriure els primers dos moviments per a piano i orquestra, però substituí el tercer moviment amb un nou final. El moviment rebutjat finalment es convertí en el cor de "Vegeu tota la carn" del Rèquiem Alemany.
Vers la primavera de 1858 restava quasi llest. Brahms va tenir oportunitat provar-lo en un assaig. Introduí d'altres modificacions. Seguia sense estar totalment conforme i dubtà en presentar-lo al públic, però finalment es decidí a seguir endavant amb dues presentacions programades pel gener de 1859. en l'estrena, dirigit per Joseph Joachim, l'audiència escoltà amb educació, però amb poca comprensió, o apreciació. Cinc dies més tard Brahms l'executà a Leipzig i va escriure a en Joachim envers aquest fracàs.
S'han dat diverses raons per aquesta freda rebuda. L'obra era massa agosarada i apassionada per als conservadors i, tanmateix, no tenia el suficient colorit pel gust dels radicals. La part del piano tenia molt menys virtuosisme del que esperava el públic. La peça era excepcionalment llarga per un concert. Part de l'orquestració era força feixuga, com el cas del principi, on la modesta orquestració sembla massa insubstancial per les passions que expressa.
Malgrat tot, finalment l'obra es guanyà l'aprovació i l'entusiasme del públic. Actualment és molt popular entre les distintes audiències, encara que potser menys que el Segon Concert. Comprenem llurs excessos i la seva ocasional manca de gràcia com productes de la inexperiència d'un jove compositor.
Es pot afirmar que l'emocionalitat del concert és el seu tret més interessant, perquè va ser l'últim treball de l'etapa primerenca i apassionada de Brahms. Mai més va permetre que el seu esperit romàntic s'expressa amb tanta llibertat. Després d'aquest concert començà a explorar les moderacions del classicisme, que aprengué mitjançant el curós estudi dels treballs de Beethoven, Mozart i altres, però el Concert núm.. 1 en la seva totalitat fa molt pocs intents de frenar llurs emocions.
INSTRUMENTS:
Orquestra i Piano
ESTIL:
Música Clàssica (Romanticisme)
Compositor:
