Sinfonia núm. 9 en re menor (L.V. Bethoven)

Sinfonia núm. 9 en re menor (L.V. Bethoven)

La Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l'Ode an die Freude (Oda a l'Alegria) de Friedrich von Schiller, va ser molt innovador per l'època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. És una música que s'ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l'himne de la Unió Europea (UE).^[2]

Beethoven és el principal referent en la transició de l'estil clàssic a l'estil romàntic, el responsable de fer evolucionar l'esquema més tradicional de les formes musicals del classicismeper adaptar-les a aquesta incipient llibertat individual del romanticisme. Per entendre la seva capacitat innovadora en el camp de la composició cal tenir present que Beethoven és el primer músic que viu del que compon i així crea un precedent en l'ofici de compositor, deslliurant-se de càrrecs dins la cort o l'església a què estaven sotmesos altres músics com Bach, Haydn i Mozart.

La Novena simfonia, va ser contemporània de la de la Missa Solemnis op. 123, de les 33 Variacions sobre un vals de Diabelli op. 120 i de la Consagració de la casa op. 124, és la màxima expressió de l'últim període creador de Beethoven. Aquesta obra va tenir una gènesi extremadament complexa, de la qual la comprensió requereix remuntar-se a la joventut del compositor.

INSTRUMENTS:

Orquestra i Cor.

ESTIL:

Música Clàssica

Compositor:

Beethoven