"Nessun dorma" from Turandot (Pavarotti)

Luciano Pavarotti (Mòdena, 12 d'octubre de 1935 - 6 de setembre de 2007),^[1] va ser un tenor emilià i un dels cantants més famosos, tant d'òpera com de música popular. Son pare era un forner amant de l'òpera que el va empènyer a iniciar estudis de cant líric, que cursà a la "Scuola Magistrale", centre en el qual treballà com a professor de primària després de graduar-se. Se'l sentí per primer cop al cor de Mòdena al costat de son pare.

Debutà el 29 d'abril de 1961, com a Rodolfo a La Bohème de Puccini, al palau de l'òpera de Reggio Emilia, cosa que li feu guanyar molta popularitat. Però molta més en guanyà encara quan cantà el paper de Tonio de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti, amb la famosa i difícil ària dels "nou dos de pit" que el feu portada de New York Times.

Ha cantat amb Sting, Andrea Bocelli, Frank Sinatra, Michael Jackson, Sepultura i, inèditament, amb Caetano Veloso i el grup de rock irlandès U2. Amb els seus col·legues i amics, Josep Carreras i Plácido Domingo, formà el trio Els Tres Tenors. Ha enregistrat en disc un gran nombre d'òperes, entre les quals destaca la col·laboració amb Joan Sutherland i el director Zubin Mehta.

Durant anys consecutius, a partir de 1991, va respondre a la crida de l'organització War Child, per recaptar fons per a la construcció d'un centre de musicoteràpia a Mostar. Amb aquest fi s'organitzaren anualment concerts a Mòdena amb el títol de "Luciano Pavarotti and friends", en què -a més a més- participaven altres personalitats de la música internacional, com Anastacia, i que sevien per recaptar fons per a diferents causes i beneficis per a nens i persones d'arreu del món.

Pavarotti fou molt sol·licitat en teatres d'arreu del món fins que es retirà a l'Òpera Metropolitana de Nova York el març de 2004, on interpretà el paper del pintor Mario Cavaradossi de la Tosca, de Giacomo Puccini.

El 7 de juliol de 2006 fou operat de càncer de pàncrees en un hospital de Nova York, malaltia que finalment li causà la mort la matinada del 6 de setembre de 2007.

INSTRUMENTS:

Orquestra, cor i Tenor

ESTIL:

Òpera

Compositor:

Puccini

Raphael ("Yo soy aquel")

  Miguel Rafael Martos Sánchez, conegut artísticament com a Raphael, (Linares, Província de Jaén, Espanya, 5 de maig de 1943) és un cantant espanyol. En 1982 va rebre el Disc d'Urani pels 50 milions de còpies venudes del recopilatori, "Raphael, ahir, avui i sempre". S'estima que en cinquanta anys de carrera, Raphael ha venut més de 100 milions de còpies. Raphael està casat amb la periodista i escriptora Natalia Figueroa amb qui té tres fills: Jacobo, Alejandra i Manuel.

INSTRUMENTS:

Veu, veus, piano, bateria, percussions, baix elèctric, secció de corda fregada.

ESTIL:

Pop

 

Man in the Mirror - de l'àlbum "Bad" (Michael Jackson)

 Bad és un àlbum de Michael Jackson, publicat el 1987, amb més de 30 milions de còpies venudes i cinc números 1 a les llistes dels EUA (Billboard Hot 100).^[1] Va ser la seva reaparició al mercat, amb un àlbum, cinc anys després de llançar Thriller i després de múltiples ajornaments i rumors.

A començament d'agost de 1987, les emissores de ràdio d'Europa i els Estats Units van començar a radiar «I Just Can't Stop Loving You», una balada a duo amb Siedah Garrett. S'anunciava com «el nou de Michael Jackson». La cançó va tenir una bona acollida, si bé es comentava que la veu de Jackson sonava nerviosa i menys relaxada que la de Garrett, se suposa que per l'estrès que suposava intentar superar els seus èxits anteriors.

Tant en els seus plantejaments lírics com musicals, l'avançament de l'àlbum Bad, va aconseguir crear la màxima expectativa entre els fans de Jackson, ja que al setembre d'aquell mateix any s'anunciava la posada a la venda de l'àlbum, alhora que Jackson partia de gira amb rumb a Àsia. Bad es va publicar l'agost de 1987 i va haver de sofrir les inevitables i molestes comparacions de l'àlbum anterior, Thriller.

Bad és un disc experimental, una mica hiper-produït, recarregat d'instruments i efectes, en el qual Jackson i Quincy Jones, novament al capdavant de la producció artística, intenten buscar nous sons, com el dance de l'època, el R&B (soul i funk) i el hard rock. Bad va ser l'excusa per a una gira mundial que va mantenir ocupat a Jackson des d'agost de 1987 fins a principi de 1989.

INSTRUMENTS:

Veu, veus, teclas, bateria electrónica, percussions electròniques, baix sintetizat, guitarres.

ESTIL:

Pop

The platters (Only you + the great pretender)

 

The Platters

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Herb Reed va donar el nom de The Platters a aquest grup.^[1]

The Platters es va formar a Los Angeles l'any 1953 i inicialment estaven dirigits per Ralph Bass. El grup original era format per(Alex Hodge, Cornell Gunter, David Lynch, Joe Jefferson, Gaynel Hodge i Herb Reed i van contractar amb Federal Records, però no van tenir gaire èxit fins a contractar el compositor Buck Ram, amb ell enregistraren la cançó Only You (And You Alone), originàriament escrita per Ram per als Ink Spots.^[2]

A Only you li seguí The Great Pretender, que va ser el seu primer hit als Estats Units, Freddie Mercury amb Queen en va fer una coneguda versió.

Altres èxits van ser les cançons com I'm Sorry (#11) i He's Mine (#23) el 1957, Enchanted (#12) el 1959, i The Magic Touch (#4) el 1956

The Platters també diferien d'altres grups musicals perquè Ram havia incorporat (registrar la corporació com a persona jurídica) el grup i perquè cada membre rebia una part del 20% dels beneficis.

El grup passà al Rock and Roll Hall of Fame el 1990.

(Versió de Freddie mercury)

MIchael Jackson

 Michael Joseph Jackson (Gary, Indiana, 29 d'agost de 1958 - Los Angeles, 25 de juny de 2009)^[1] fou un cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic en general de música pop estatunidenc, així com filantrop.^[2][3][4] Conegut com el «rei del pop»,^[5][6] les seves contribucions a la música, el ball i la moda, a més a més de la seva coneguda vida pública, en feren una figura destacada de la cultura popular durant pràcticament quatre dècades

ESTIL:

Pop 

Be My Baby (Phil Spector / Ronettes)

Harvey Philip Spector, més conegut com a Phil Spector (26 de desembre del 1939 - 17 de gener de 2021^[1]) fou un músic i productor estatunidenc, conegut sobretot per la seva tècnica d'orquestració, el "mur de so" (wall of sound), consistent a gravar múltiples pistes d'acompanyament, superposant-les fins a crear un so compacte i aclaparador.

La tècnica de Spector ha tingut una gran influència sobre altres músics que han experimentat amb l'estudi com a instrument musical, com els Beatles(que el van cridar per a fer-se càrrec dels enregistraments de Let It Be) o Brian Wilson.

INSTRUMENTS:

Veu, veus, piano, bateria, baix elèctric, secció de corda fregada.

ESTIL:

Pop 

Esta Tarde Vi LLOVER (Armando Manzanero)

  Armando Manzanero Canché (Mérida, 7 de desembre de 1934 – Ciutat de Mèxic, 28 de desembre de 2020) fou un músic, actor i compositor mexicà. Va escriure més de 400 cançons, de las quals més de 50 han tingut repercussió arreu del món. Va participar en gran quantitat de programes de ràdio i televisió; ha gravat més de 30 discs i musicalitzant moltes pel·lícules.

Entre les seves cançons més populars hi ha Esta tarde vi llover, Somos novios, Contigo aprendí, Adoro, ^[1] Por debajo de la mesa, Voy a apagar la luz o Felicidad.

 

INSTRUMENTS:

Veu, veus, piano, bateria, baix elèctric, secció de corda fregada.

ESTIL:

Bolero

George Michael

Georgios Kyriacos Panayiotou (Londres, 25 de juny de 1963 - 25 de desembre de 2016^[1]) conegut artísticament amb el nom de George Michael, guanyador dues vegades dels premis Grammy, va ser un cantant i compositor anglès d'ascendència grega, que començà la seva carrera amb el duet Wham!, i també com a músic influenciat pel pop i el soul. El seu primer àlbum de l'any 1987, Faith, fou un dels àlbums més venuts de la història, i el primer àlbum que aconseguí sis singles al top 5 als Estats Units. Els quatre àlbums en solitari van assolir el #1 a les llistes del Regne Unit i han esdevingut grans èxits internacionals. Aquest èxit va fer que George Michael fos l'artista més escoltat a la ràdio britànica durant les darreres dues dècades.^[2] El 1996 va gravar la cançó Jesus to a child, dedicada al seu amant brasiler Anselmo Fellepa. 

INSTRUMENTS:

Diversos

ESTIL:

Pop

JAMES MORRISON (Virtuós del Jazz)

 James Lloyd Morrison és un músic australià de jazz. Tot i que el seu principal instrument és la trompeta, també actua amb el trombó, tuba, eufoni, flugelhorn, saxo, clarinet, contrabaix, guitarra i piano. Un virtuós del Jazz que segur el gaudireu molt!

 

INSTRUMENTS:

Flugehorn, trombó, piano, bateria i contrabaix

ESTIL:

Jazz

Carmen (de Bizet)

El Concert núm. 1 en re menor per a piano i orquestra, op. 15, de Johannes Brahms, va ser compost entre 1854 i 1858. Brahms fou el solista el dia de l'estrena que fou dirigida per Joseph Joachim a Hannover, el 22 de gener de 1859.

Brahms, acabava de complir 20 anys quan per primera vegada li mostrà algunes de llurs composicions a Robert Schumann. Aquest se sentí tan impressionat que sortí del seu retir com a crític musical per escriure un article especial per lloança de Brahms. En la seva critica profetitzava que el jove compositor "Revelaria llur traça no amb el desenvolupament gradual, sinó que brotaria com una font, així com sorgí Minerva, completament armada, del cap de Júpiter... si ell enfonsa la seva vara màgica en el lloc en què els poders de les masses corals i orquestrals li presten llur força, llavors apareixeran davant nostre, nous i meravellosos indicis dels secrets del món espiritual".

Això era una gran alabança per a un compositor jove que no havia escrit només que música de cambra i algunes obres per a piano. De sobte Brahms es trobà empès davant el món musical, havent de mantenir una reputació. Sentí que tenia l'obligació d'intentar compondre una simfonia, i així ho va escriure a en Schumann el gener de 1854: "El passat estiu, he estat ensinistrant la meva mà en una simfonia i inclòs he orquestrat el primer moviment i compost el segon i el tercer".

El mes següent, Schumann, que patia malaltia mental, es llençà al Rin. Fou rescatat, però hagué de passar els dos anys i mig següents de la seva vida en un manicomi. Brahms restà desolat. Es mudà a la casa de Schumann per tractar d'ajudar a la Clara Schumann i els seus fills. Desenvolupà un profund sentiment envers Clara, de la que s'enamorà, però la qual al mateix temps representava per a ell una figura maternal. Continuà treballant en llur simfonia i feu retrat musical de Clara en el moviment lent.

Brahms rebé ajuda del seu amic Julius Grimm per l'orquestració. Malgrat tot. El compositor no estava satisfet. Sentia que encara no estava preparat per a intentar una forma tan monumental com la simfonia. La seva vertadera primera simfonia no hauria de restar acabada fins 22 anys més tard. Modificà la simfonia inicial i parcialment acabada i la convertí en una sonata per a dos pianos, que interpretà amb Clara. També se l'escoltà juntament amb Julius Grimm. Però encara no en restava satisfet. Grimm li suggerí combinar llurs dues idees i fer un concert per a piano. La idea semblava possible i el compositor es posà a treballar novament en la revisió. Tornà a escriure els primers dos moviments per a piano i orquestra, però substituí el tercer moviment amb un nou final. El moviment rebutjat finalment es convertí en el cor de "Vegeu tota la carn" del Rèquiem Alemany.

Vers la primavera de 1858 restava quasi llest. Brahms va tenir oportunitat provar-lo en un assaig. Introduí d'altres modificacions. Seguia sense estar totalment conforme i dubtà en presentar-lo al públic, però finalment es decidí a seguir endavant amb dues presentacions programades pel gener de 1859. en l'estrena, dirigit per Joseph Joachim, l'audiència escoltà amb educació, però amb poca comprensió, o apreciació. Cinc dies més tard Brahms l'executà a Leipzig i va escriure a en Joachim envers aquest fracàs.

S'han dat diverses raons per aquesta freda rebuda. L'obra era massa agosarada i apassionada per als conservadors i, tanmateix, no tenia el suficient colorit pel gust dels radicals. La part del piano tenia molt menys virtuosisme del que esperava el públic. La peça era excepcionalment llarga per un concert. Part de l'orquestració era força feixuga, com el cas del principi, on la modesta orquestració sembla massa insubstancial per les passions que expressa.

Malgrat tot, finalment l'obra es guanyà l'aprovació i l'entusiasme del públic. Actualment és molt popular entre les distintes audiències, encara que potser menys que el Segon Concert. Comprenem llurs excessos i la seva ocasional manca de gràcia com productes de la inexperiència d'un jove compositor.

Es pot afirmar que l'emocionalitat del concert és el seu tret més interessant, perquè va ser l'últim treball de l'etapa primerenca i apassionada de Brahms. Mai més va permetre que el seu esperit romàntic s'expressa amb tanta llibertat. Després d'aquest concert començà a explorar les moderacions del classicisme, que aprengué mitjançant el curós estudi dels treballs de Beethoven, Mozart i altres, però el Concert núm.. 1 en la seva totalitat fa molt pocs intents de frenar llurs emocions.

INSTRUMENTS:

Orquestra i Piano

ESTIL:

Música Clàssica (Romanticisme)

Compositor:

Brahms

Memory (Cats) Webber

Cats és un musical compost per Andrew Lloyd Webber, basat en el llibre Old Possum's Book of Practical Cats i altres poemes de T.S. Eliot. L'espectacle ha estat representat al voltant de tot el món en nombroses produccions i ha estat traduït a més de vint idiomes.

Andrew Lloyd Webber, Baró Lloyd-Webber (Londres, Regne Unit, 22 de març de 1948) és un compositor de teatre musical britànic. S'ha fet famós per la composició d'obres clàssiques del gènere, com ara Jesucrist Superstar, Joseph i l'increïble abric en technicolor i Cats.

El 1995 li és concedit el premi Praemium Imperiale, una distinció que reconeix els mèrits d'artistes en diferents camps, com la pintura, música, escultura, cinema i arquitectura. El premi va ser creat el 1989 per la «Japan Art Association». Aquesta distinció es lliura en una cerimònia al Meiji Memorial Hall de Tòquio que té lloc en el mes d'octubre. La seva quantia econòmica és de 125.000 dòlars.

INSTRUMENTS:

Veu femenina i orquestra.

ESTIL:

Musical

Compositor:
Andrew Lloyd Webber

Across the Stars (John Williams) Anne Sophie Mutter

John Towner Williams (Floral Park, Nova York, EUA, 8 de febrer de 1932) és un compositor i pianista nord-americà. És el compositor elegit per Steven Spielberg i amb 51 nominacions als Oscar, és la segona persona més nominada, després de Walt Disney. Ha guanyat l'Oscar en cinc ocasions.^[1][2]

Sovint és considerat com l'artífex del retorn de les grans bandes sonores simfòniques, a partir d'una de les seves obres més importants, la banda sonora de la pel·lícula de George Lucas: Star Wars Episodi IV: Una nova esperança (1977). A banda de Star Wars, també és autor de les bandes sonores d'algunes de les pel·lícules més populars de la història del cinema, com ara Jaws (1975), Star Wars (1977), Encontres a la tercera fase (1977), Superman (1978), L'Imperi contraataca (1980), A la recerca de l'arca perduda (1981), ET, l'extraterrestre (1982), Return of the Jedi (1983), Indiana Jones and the Temple of Doom (1984), Indiana Jones and the Last Crusade (1989), Sol a casa (1990), La llista de Schindler(1993), Jurassic Park (1993), Saving Private Ryan (1998), i les tres primeres entregues del cicle de Harry Potter.^[3]

Anne-Sophie Mutter (Rheinfelden, Baden-Württemberg, 29 de juny de 1963) és una violinista alemanya. Ha rebut nombrosos premis, com ara un Grammy, i ha actuat amb les orquestres mundials més prestigioses.

Va ser de ben petita una nena prodigi que amb només cinc anys ja tocava el piano. Poc després va començar a estudiar amb els mestres del violí Erna Honigberger i Aida Stücki, i als set anys guanya el concurs federal de la joventut musical amb la menció d'excel·lència. Guanya el mateix concurs una segona vegada el 1974, després és dispensada d'obligació escolar, cosa que li permet consagrar-se plenament al seu art.

INSTRUMENTS:

Violí solista i Orquestra

ESTIL:

Mñusica de Cinema

Compositor:
John Williams